GRÀCIES PER FER-NOS DISFRUTAR

Quina setmana més intensa, quina setmana de passió blaugrana sense límits, de orgasme futbolístic ( com havia dit Luis Enrique, que gran), de classes magistrals de futbol i de callar moltes boques, que ja tocava.

Començava la glòria malament, amb un empat "in-extremis" contra el València, en un partit que ja comença a ser habitual, amb un València tencat a darrera i el Barça atacant a un mur, sort del gol de Henry. Però aquest equip tenia credibilitat i confiavem amb ell.

Entre setmana arribava la Champions, el campionat més esperat, quan comença a sonar aquella música t'evadeixes de tot. Amb domini blaugrana, amb un futbol ofensiu contra un mur anglès que ens va a treure a tots de pollaguera. Amb un empat a 0-0 amb la sensació que haviem merescut més, però que ens ho jugavem tot a Londres, sense Màrquez ni Puyol, un ambient pot hostil.

Semblava que teniem por, i un servidor no les tenies totes, i la prensa de madrid parlava de remontada abans de començar al partit, i això ens va fer forts. Hi han coses que no tenen preu i aquest clàssic va ser la mostra més clara. Quin repàs futbolístic, quina demostració de sentiment culé i ràbia( Puyol i Piquè), quin de tot, mare meva, madrid es va rendir al Barça. Passaran els anys i es recordarà aquest partit, dies com aquell no s'obliden.

Però ràpidament va tocar cambiar el chip, tocava Champions, quan semblava que amb el 2-6 ja era suficient, pero encara quedava més, tocava la épica. En un dels partits més dolents que havia fet el Barça, amb moltes ocasions rivals parades pel gran Valdés ( ja toca que s'acabi la polèmic, Valdés sempre), jugades polèmiques i un sol xut entre els 3 pals, pero quin xut. La euforia i ràbia culé va exhibir-se en aquell gol, sense paraules. Minut 92, 18 anys després la història es repeteix, Kaiserlautern II.

I que més ens espera?